L’any 1962 s’estrenava a Espanya esta pel·lícula que els vinarossencs recordem amb estima, ja que es va gravar a la nostra ciutat, Peníscola i la Ràpita. Un film on s’intentava esbrinar la veritable causa de la mort d’una jove apareguda a la platja, que tot i fer-se passar en un inici com a mort natural, la investigació policial acaba destapant com a assassinat en una festa celebrada pel fill de l’home més adinerat i influent de la ciutat. Un film, juntament amb altres de l’època, que naixia a l’alba d’una crítica generacional dels 60 als fills que el sistema oligarca franquista va donar a llum i que ara, tal com es reflectia a la pel·lícula, els presentava fràgils i esbalaïts, víctimes de la rebel·lia, la irresponsabilitat i la delinqüència.
62 anys després, a Vinaròs tornem a respirar aires d’aquell film en el qual tots som culpables. Aires, val a dir, de brutícia, deixalles i fems que regloten a les innumerables illes de contenidors de la nostra ciutat, que presenten una imatge lamentable. No hem matat ningú a la festa del fill de la família més rica del poble. Però ens assenyalen com si ho haguérem fet.
Segons el sistema polític democràtic establit a Vinaròs des del desembre, tots som sospitosos d’incivisme i falta de col·laboració a l’hora de posar solució a una situació que, tot i haver sigut sempre problemàtica durant l’estiu (no ens hem d’enganyar) mai havia arribat a descontrolar-se i desbordar-se d’esta manera. Un sistema polític democràtic que abans d’arribar al poder, qualificava estes situacions com de caòtiques per la falta d’una diligència política i que ara s’espolsa les mans en pro de la responsabilitat col·lectiva i el fet de fer comunitat.
El mateix sistema polític democràtic que ens demana responsabilitat per a reciclar i fer un correcte tractament dels residus, mentre puja un 21% (de 89 a 109€) el rebut de tractament de residus i prepara, alhora, una previsible pujada de la taxa municipal per a esta legislatura.
Possiblement, comence a haver-hi una part de la ciutadania que, a mode de protesta particular, hage pres una determinació a l’hora de dipositar les deixalles als fems, que evidentment no compartim, que no ajuda a solucionar este problema i que cal erradicar. Però tots no som fills d’aquell sistema que a la pel·lícula anaven de festa en festa fent maleses i que, transportat a la realitat d’avui en dia, es decidixen organitzar com una “kale borroka deluxe” per a desestabilitzar el sistema de recollida de residus de la nostra ciutat. No fotem.
Sembla que, com a “Todos eran culpables”, on una investigació asfixiant finalment cercava la responsabilitat de l’assassinat que acabava repartint quasi de manera col·lectiva, la resolució del problema que estem patint avui en dia serà la mateixa. Però no hem de conformar-nos en repetir la pel·lícula. Cal diligència política de l’actual sistema democràtic per a posar solució a la situació. Una solució que, quasi a meitats d’agost, ja va tard per haver-se menjat gran part de la campanya estival amb la imatge que estem donant.
Assenyalem la corresponsabilitat individual? Sí. Posem-nos mans a l’obra en la gestió política? També.
Hi ha una frase que diu: “cuando la culpa no es de nadie, entonces todos somos culpables”.
I així seguim. Tothom assenyalat, mentre les treballadores i treballadors de la recollida de residus, amb unes temperatures sufocants i uns nivells de deixalles quasi impossibles de gestionar, aguanten indirectament una situació que faria abandonar a qualsevol, però que, gràcies a elles i ells, encara no ha esclatat. Gràcies per la vostra tasca i compromís.
Mentrestant, la resta de la ciutadania ens mirem de reüll amb desconfiança mentre ens creuem pel passeig, pel carrer Major o el carrer Socors, autoculpant-nos en silenci entre nosaltres. Però no ens equivoquem. Els protagonistes d’este “reboot” cinematogràfic no som nosaltres.
Cal mirar a l’ajuntament. És allí on s’està portant a terme la “première”. Estan allí.
Marc Albella Esteller
Portaveu del Grup Municipal Socialista
