El reclam a la consciència nostàlgica del PVI ha estat el segon dels dos arguments esgrimits pels socialistes contra la nostra decisió d’iniciar els tràmits perquè Vinaròs abandone la Mancomunitat de la Taula del Sénia.
És cert que, després que el P.V.I. fora un dels principals artífexs de la seua creació, i que després de tant de treball dedicat a aconseguir la integració de tots els municipis d’ambdós costats dels límits de les tres comunitats que hui la conformen, i d’haver aconseguit inversions tan importants com l’adequació de camins rurals durant els tres anys que va durar, qualsevol pot imaginar que han de ser raons de molt de pes les que ens han portat a decidir-ne l’eixida.
El primer argument dels socialistes ha estat pontificar que el P.V.I. s’ha plegat a la demanda de VOX, decidits aquests a eliminar tots els “xiringuitos” possibles; una afirmació amb l’únic objectiu de continuar criticant la nostra decisió d’integrar-los en el govern municipal, aprofitant qualsevol ocasió per fer-ho.
Doncs no, no ens hem plegat a res ni a ningú. Aquesta decisió s’ha pres de forma conjunta després de valorar què ens ha aportat la Mancomunitat en l’última dècada – pràcticament res – i d’analitzar a què es destinen les aportacions dels ajuntaments que la conformem: salaris i despeses dels actuals gestors de la Taula. La realitat és que d’aquella il·lusionant Mancomunitat dels inicis avui ja quasi no en queda res. Els actuals gestors s’han acomodat a deixar passar els dies i poc més, i engoleixen totes les aportacions dels més de quaranta municipis que en formen part. Així, hui ja no podríem rebatre a ningú que tornés a qualificar la Mancomunitat com “la taula del carajillo”, aquella ocurrència del PP que aleshores ens feia fins i tot gràcia. Avui només podríem contestar que els carajillos els paguem els ajuntaments mentre se’ls beuen els gestors de la Taula. Així, no es pot continuar.
El cost anual de formar part de la Taula no és descomunal ni inassumible per a Vinaròs, no es tracta d’això. La qüestió és que no volem continuar fent el “panoli” més temps, i creguen-nos que, com a primers promotors que vam ser, ens dol moltíssim haver d’abandonar la Taula.
Ojalà aquesta decisió actue com un revulsiu que provoque una reacció en els seus dirigents actuals, que els faça espavilar i aconseguir subvencions per a programes comuns dels tres territoris, que és per al que es va crear la Mancomunitat. Si això passara, no en tinguen cap dubte, sol·licitaríem la nostra reincorporació.
Tornant als arguments ideològics dels socialistes, suposem que saben qui són Raffaele Fitto i Oliver Varhelyi, no? Els sonen? Són els nous comissaris europeus de l’extrema dreta d’Itàlia i Hongria, ara mateix companys de l’exministra i actual vicepresidenta de la UE Teresa Ribera al nou govern de la Unió. Un pacte saltant-se la línia roja socialista respecte a VOX, amb intercanvi de cromos inclòs.
A Europa, Fitto i Varhelyi SÍ, i a Vinaròs Brito i Calvo NO?
I d’aquí la següent pregunta: això d’Europa, els socialistes, amb quants Almax ho hauran pogut digerir?
