La enèsima corba de la CV-105 condueix al preludi del que es pot veure només uns pocs quilòmetres més endavant: la Font de Sant Pere, que avui torna a ser un lloc animat. Animat per l’aigua corrent, que, amb el seu agradable murmuri, anuncia que en ve més al darrere. Un murmuri que contrasta amb l’estrident silenci que es respirava fa només unes setmanes. Animat també pels visitants, que prenen els seus refrigeris a ritme de chill out mentre observen l’escuma que es forma a les petites cascades de la bassa.
A menys de cinc quilòmetres del lloc es troba l’embassament d’Ulldecona, que també ofereix un aspecte molt diferent al de l’última visita a finals d’agost. Aquell dia, una sola paraula ressonava en el fons sec com reverberen les paraules en una habitació buida: mort. La mort d’un paratge anteriorment ple de banyistes, pescadors i aficionats al caiac. La mort de criatures aquàtiques que es van quedar sense espai per on nedar, cedint el lloc a herbes que aprofiten la seva oportunitat, potser sense ser conscients que el sòl aviat pot tornar a ser erme fins i tot per a elles.
Avui, però, tornen a aflorar els curiosos, els comensals, els passejants, fins al punt que aparcar es converteix en una tasca gairebé impossible, almenys si es pretén fer de manera decent. Una afluència abundant i alegre que res té a veure amb la tristor dels pocs que es van atrevir a contemplar l’esterilitat de fa uns mesos, vista de reüll com una esgarrifosa escena d’una pel·lícula de terror.
Tot gràcies a l’aigua, que s’ha cobrat tantes morts a València, però que ha retornat la vida a un paratge desolat per la seva absència. Una aigua, no obstant això, encara de color marró verdós, que recorda que la batalla contra la sequera encara no està guanyada. Però aigua, en definitiva, que fa saber que tampoc està perduda.
