Aquest comunicat d’AFANIAD Vinaròs té com a finalitat aclarir certes declaracions realitzades per la regidora durant la roda de premsa del passat 4 de setembre. La nostra resposta es fonamenta en dades concretes, incloent-hi les dates i sol·licituds presentades per les dues parts. A més, estem disponibles per proporcionar tota la informació pertinent per a la seua verificació, si es considera necessari.
Una història de compromís amb la discapacitat
AFANIAD Vinaròs es va fundar l’any 1978 amb un propòsit clar: oferir atenció i suport a les persones amb discapacitat. Des de la seua creació, la nostra organització ha assumit tasques que, legalment, corresponen a les administracions municipals, autonòmiques i estatals. Per aquest motiu, hem rebut ajudes per a desenvolupar els nostres programes, un dret reconegut per la Llei General de Drets de les Persones amb Discapacitat i de la seua Inclusió Social de 2013, així com per l’Estratègia Espanyola sobre Discapacitat. Ambdós documents subratllen la responsabilitat de les institucions públiques en garantir una atenció adequada i els drets de les persones amb discapacitat.
La gestió del casal d’estiu: una sol·licitud recurrent
Cada any, AFANIAD realitza una sol·licitud formal per a utilitzar espais municipals on poder dur a terme el casal d’estiu, una activitat fonamental per als nostres usuaris. Des de 1978, hem sol·licitat espai en un centre educatiu del municipi, tal com ho hem fet enguany, mitjançant una instància presentada el 16 de maig. Durant els últims 20 anys, hem pogut comptar amb el col·legi de la Asunción, que ha estat cedit pels ajuntaments successius sense dificultats, fins i tot durant l’any de la pandèmia de COVID-19. Això va ser possible gràcies a un estricte compliment de les mesures de seguretat, que va incloure la suspensió temporal de les activitats a causa del contagi d’un dels participants de la illa, encara que mai ens vam creuar amb ells.
Aquest any, però, han sorgit dificultats inesperades. El casal d’estiu d’AFANIAD s’ha convertit en una necessitat crucial per a famílies que tenen fills amb discapacitat, ja que no existeixen altres centres que ofereixin activitats durant mes i mig, cinc hores al dia, a preus assequibles. Malgrat haver fet la sol·licitud amb suficient antelació, la regidora no va trobar cap espai adequat per a realitzar el nostre casal d’estiu.
Una solució insuficient: l’ús de la caseta del conserge
Com a resposta, se’ns va oferir la caseta del conserge, amb la limitació de participants, una situació que ens va generar moltes dificultats. Lamentablement, per segona vegada, persones amb discapacitat es van veure privades d’un espai adequat per gaudir de l’estiu. Tot i que se’ns va proporcionar un espai, aquest es trobava allunyat de la illa, i a més, es va argumentar que els nostres participants adults no podien estar prop dels menors que participaven en altres activitats. La justificació oficial d’aquesta decisió es basava en la necessitat de protegir els menors, insinuant que els nostres usuaris podrien representar un perill, una afirmació que considerem inacceptable.
La cronologia dels fets: retard en la gestió i la falta de resposta
Pel que fa a la sol·licitud d’espai, aquesta es va presentar el 16 de maig. No obstant això, no vam poder reunir-nos amb la regidora fins al 4 de juny, quan el temps per organitzar les activitats ja era limitat. Una activitat d’aquesta magnitud no es pot planificar amb només un mes de marge. A més, l’espai que se’ns va oferir era massa reduït per acollir tots els usuaris preinscrits i tampoc permetia atendre’ls adequadament, ja que també es limitava el nombre de professionals que podien donar suport.
Després de reiterades peticions, vam aconseguir celebrar una reunió amb la regidoria. L’objectiu principal era assegurar un espai adequat per dur a terme els tallers d’estiu. No obstant això, se’ns va informar que hauríem d’abandonar la caseta al final de l’estiu, una notícia que va arribar quan ja estava a punt de començar el període de vacances del personal, que comprenia del 9 d’agost al 9 de setembre, i que va complicar encara més la situació.
Una decisió dolorosa i sense justificació clara
Ens vam veure obligats a acceptar la situació, però sense comprendre clarament per què havíem de deixar l’espai. Des de feia temps, se’ns havia advertit que l’espai era provisional, i se’ns va oferir diverses raons: la possibilitat de necessitar-lo per a una classe de P3, la idea que les associacions privades no poden utilitzar espais públics o, fins i tot, que el col·legi Asunción necessitava l’espai per guardar material. Aquesta última explicació ens va doler especialment, ja que es donava prioritat a l’emmagatzematge per sobre de l’ús de l’espai per a activitats terapèutiques per a persones amb discapacitat.
Davant aquesta situació, vam sol·licitar una segona reunió, que es va celebrar gairebé l’últim dia del nostre casal, amb un monitor de vacances fora d’Espanya i un altre substitut per uns pocs dies. En aquesta reunió, celebrada a l’oficina de l’alcaldessa, vam demanar el seu suport per poder dilatar les dates de desocupació de la caseta i per comptar amb un espai adequat per continuar amb les nostres activitats. Argumentàvem que el nostre centre té un propòsit terapèutic, però, malgrat això, se’ns va denegar la petició de mantenir l’espai fins al desembre.
Durant la reunió, se’ns va criticar per haver deixat que els monitors se n’anaren de vacances i se’ns va recordar la urgència de desallotjar l’espai. La preocupació principal de les autoritats semblava ser la possibilitat d’assumir responsabilitats si alguna cosa sortia malament, una situació que podríem haver evitat amb una sessió adequada d’espais i amb els nombrosos assegurances que sempre hem contractat per cobrir usuaris, professionals i voluntaris.
Una resposta esperada que no arriba
Finalment, vam ser informats que la data límit per desocupar la caseta era el 30 de setembre, tal com va indicar la regidora en la seua roda de premsa. Després de rebre aquesta informació, ens vam reunir amb les famílies per explicar-los la situació. No obstant això, una de les nostres principals preocupacions era saber quina raó oficial donaríem per haver de deixar l’espai, ja que fins aquell moment no havíem rebut cap explicació clara.
Amb tot, al mes d’agost, vam presentar una instància formal a la regidoria sol·licitant una resposta que pogués ser traslladada a les famílies. A dia d’avui, aquesta instància no ha rebut cap resposta oficial, i seguim esperant una contestació que ha quedat, fins ara, atrapada en el mar del silenci administratiu.
imatge via Instagram Afaniad.
